noubarris1_nEl proper dissabte dia 29 d’abril us oferim una ruta per Nou Barris.
Nou Barris era el nom de la revista de la primera associació de veïns de la zona a l’inici dels anys setanta. Aquesta denominació, plena de ressons de lluita i de consciència ciutadana, és la que es va adoptar com a nom del districte l’any 1984.Malgrat el seu nom, el districte de Nou Barris es divideix administrativament en tretze barris
L’últim barri reconegut és el de Can Peguera, que es converteix en el tretzè barri en record del seu origen: a la segona dècada del segle XX s’hi van traslladar els obrers que vivien en barraques a Montjuïc, en grups d’habitatges coneguts popularment com les “cases barates”. L’extrem superior del districte l’ocupen els barris de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, amb unes estructures urbanes molt marcades per l’orografia muntanyenca i les grans barreres artificials (autopistes i vies del tren). La resta de barris són els que acumulen més població, com els de la Prosperitat, Porta, la Guineueta, el Turó de la Peira i les Roquetes. El barri de Verdun s’anomena així per la batalla de la Primera Guerra Mundial. En total el districte abasta més de 800 hectàrees i hi viuen unes 168.000 persones de condició notablement treballadora i de procedències molt diverses
Aquests barris, majoritàriament situats en el que històricament constituïen les rodalies dels municipis d’Horta (actual Horta-Guinardó) i Sant Andreu de Palomar (i més tard de Barcelona), van créixer al llarg del segle XX, especialment entre les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta del segle XX.
Fins al primer terç del segle XIX, el paisatge de Nou Barris era bàsicament rural.
A partir del 1917, els guanys que va reportar la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial, es produeix a la ciutat un nou fenomen urbà consistent en l’aparició al Pla de Barcelona d’unes noves perifèries urbanes integrades per una població bàsicament obrera i amb una alta proporció d’immigrants.
En aquestes circumstàncies, i fins a l’any 1936, Nou Barris es va convertir en el suburbi que va experimentar el creixement més dinàmic de Barcelona, ja que en el seu territori es va aixecar la desena part de tota la nova edificació que es va fer a la perifèria de la ciutat.
Políticament, el districte va viure una forta activitat liderada per les associacions de veïns durant tot el franquisme, en resposta a l’urbanisme desordenat i els desequilibris de les dècades del 1960 i 1970.
Una de les construccions més imponents del districte va ser l’inicialment anomenat Manicomi de la Santa Creu, i conegut més recentment fins al seu tancament en 1986 com Institut Mental de la Santa Creu, l’actual seu del districte. La construcció original projectada pel Dr. Emili Pi i Molist i per l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, va ser un dels més brillants exemples d’arquitectura de manicomi “moral” d’Europa. L’edifici va romandre íntegre fins al 1970 i el seu valor patrimonial era molt major que altres projectes d’Oriol i Bernadet com Can Ricart.
Dissenyat entre 1855 i 1860 la seva construcció es va iniciar en 1886 i no va acabar fins a 1910-1915. Va estar envoltat d’una finca de 120 hectàrees en la qual s’edificarien, després d’un procés especulatiu que es va iniciar el 1955 i va acabar el 1977 el barris de la Guineueta, Canyelles, part de Verdun i la zona de Can Peguera. Àdhuc avui roman la part de muntanya de la finca, coneguda per Can Masdeu. En l’actualitat, l’edifici està en ús per l’Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris, el Consell Municipal del Districte de Nou Barris i la Biblioteca Popular de Nou Barris, una de les més grans de la ciutat.

T’apuntes?